I
Fa
just dues setmanes, el 29 de juny, Mario Monti i Rajoy, o Rajoy i Mario Monti,
sortien convertits en herois de la Cimera Europea. Extraordinàriament un gris
tecnòcrata i un governant conegut tant per la seva semblança amb el personatge
de Where's Wally?
com per la seva impressionant capacitat de marxar cap el Mundial enmig d’un
rescat del sistema financer sense parangó, es veient transformats en genials
polítics per un dia. Per entendre-ho cal tenir en compte una metàfora que cada
cop està fent més fortuna, segons la qual estem vivint la tercera gran guerra
europea. Les dues primeres, a més, van ser mundials, però després Europa va
deixar de ser el “centre” del món, per passar a ser-ho tan sols de la “crisi” o
be l’espai on el capital públic encara té molt que oferir als mercats en la
seva conversió en capital privat. Sigui com sigui, aquesta tercera guerra
europea no es fa amb armes, sinó amb mercats, primes de risc, dèficits zeros o
bancs centrals, però causa també baixes humanes, en forma de misèria, suïcidis
i precarietat. En forma de drets que es mercantilitzen i desapareixen de la
circulació. Els contendents són el països del nord, més la Pérfida de Albión que com sempre ho fa des d’una posició
especial (abans ho feia des d’un imperi que dominava al món i el feia el menys
europeu dels països del vell continent, ara ho fa des de la lliure esterlina i
la fa la menys euro d’Europa), contra els països del sud.
És
una bona metàfora, i alguna cosa de veritat té, com també la té la de la
relació de Catalunya amb Espanya, que passa per ser l’alfa i l’omega de tot el
problema segons ens expliquen sense parar, però amaga una realitat substancial.
Si hi ha una guerra aquí és la dels rics, la dels molt rics, contra les classes
populars. Cosa que és notori als països del sud, com també ho és a l’Alemanya
dels minijobs i la baixada de salaris
(en aquest cas però la culpa és dels ganduls del sud, segons expliquen allà, en
el nostre és de la intolerància i inflexibilitat de l’esperit prussià). Dins
d’aquesta metàfora Rajoy i Monti, o Monti i Rajoy, en una jugada sense igual,
recolzats espiritualment per Obama, haurien aconseguit a la “famosa” Cimera
parar les ànsies nòrdiques que ens portaven a tots cap el desastre. Havien
guanyat per fi una batalla, i amb ella semblava que podia canviar el sentit de tota
la guerra. Les portades dels diaris, de tots ells, els lloaven i durant els
dies següents les seves pàgines interiors es desfeien explicant anècdotes sobre
com s’havia gestat l’acord, mentre s’informava de com la prima de risc del
deute, per fi!, baixava. La broma, com la baixada de la prima, va durar tot
just una setmana, a la següent la broma, via noves retallades, ha esdevingut sagnant
comèdia.
De
què es tractava? En concret d’aconseguir que l’ajuda financera anés directament
als bancs i no computés en deute dels ciutadans (no es podrà aplicar, si és que
es fa, fins com a mínim dintre d’un any com es va saber després). És a dir que
no l’haguéssim de pagar directament nosaltres, en aquest gran procés de
conversió del deute privat en públic que s’amaga sota la miserable broma del
dèficit excessiu i les primes de risc dels bons sobirans. Es tractava també de
que s’acabés amb l’especulació sobre el deute sobirà a partir de la seva compra
des de les institucions europees (però no des del BCE, sinó des del MEE, una
institució que no té els fons necessaris). Però en general anava més enllà
d’això en dos sentits: A) En el primer d’ells, semblava acabar-se amb una dialèctica
infernal per les elits polítiques, en la qual els mercats, via primes de risc,
es menjaven als governs en un mar de contradiccions insalvables (no en va allò
de que Rajoy duraria només sis mesos ja no ho deien sols veus del 15M, sinó del
propi PP), a canvi aquests polítics garantien l’acompliment del programa
d’austeritat B) En el segon d’ells, s’albirava un final del cicle, en el qual
un cop complert amb les polítiques d’austeritat imposades fins ara (és a dir la
reducció del dèficit fins el famós, per impossible, 3%), es podia començar a
governar i no només a actuar com rates en un laboratori d’electroshocks a
compte de la prima de risc. Per tant, a canvi de l’acompliment del programa, es
permetia estabilitat política. La dialèctica diabòlica mercats – governs –
poblacions, passava així ser ara només govern i població: una qüestió en tot
cas d’augment de pressupostos per antidisturbis, combinat amb un horitzó de
promeses sobre un futur sense més retallades.
Res
d’això ha passat, ja que el problema de fons persisteix: qui paga la factura
especulativa dels mercats financers? Els especuladors o els pobles? Es notori
que de moment són els pobles. I
quin és el valor total d’aquesta factura? Potencialment infinit. Per tant
seguirà el joc: finançament als bancs a costa de l’erari públic, augment del
dèficit públic, retallades, contracció econòmica per la baixada de consum
causat per les retallades, caiguda d’ingressos via impostos, més dèficit,
endeutament, més retallades… I en el procés, si els governants no canvien el
sentit de la seva submissió, o la Unió Europea es trencarà en mil bocins o
esdevindrà un ens ja completament tecnocràtic i autoritari. Un governants que,
pensant-se salvats, torne a estar al vell mig del problema.
II
Circulava
una hipòtesis abans de la famosa Cimera. Segons aquesta el rescat “tou” que
s’havia viscut a Espanya, esdevindria en poc temps un rescat “dur” en poc temps
amb men in black inclosos de la
troica (L’FMI, el BCE i la CE). En aquest nou escenari s’imposarien unes
retallades “draconianes” (podeu imaginar que si les actuals no es consideren
així…) que inclourien la desaparició de l’Estat de les autonomies (salvant això
sí Catalunya i Euskadi i, fins i tot potser Galícia, segons s’intenten autotranquilitzar
els nacionalistes conservadors que han estat a l’avantguarda d’unes retallades
que els poden deixar sense administració pròpia). Per evitar-ho, per fer-hi
front, o per amortiguar-ho, per aplicar-ho “suaument”, s’imposarien governs o coalicions
parlamentaries d’unitat nacional tant a Espanya com a Catalunya, de la mateixa
forma que es féu a Grècia amb l’entrada del PASOK al govern. El PSOE davant
l’eventualitat ja va fer abans de la Cimera aquesta mateixa proposta al PP: un
pacte d’unitat nacional on la pàtria parlés com una sola veu davant l’amenaça
del nord! Es vendria com un pacte de resistència “responsable” en el marc
d’aquesta suposada guerra europea, en el fons seria un pacte d’estabilitat
política per fer front a la possibilitat d’unes eleccions anticipades que
sacsegessin el panorama d’una forma traumàtica per les forces tradicionals.
L’alternativa, si aquest pacte no es pogués garantir, no seria altra que un
govern tècnic amb suport parlamentari.
Una
solució que ja s’ha substanciat en el cas d’Itàlia com també ho féu a Grècia
per un temps amb dos homes vinculats estretament a Goldman Sachs, i per tant
als interessos financers que estan a l’origen de la crisi, com Mario Monti o
Lukás Papadimos (el tercer que ha fet aquest pas, sense vergonya, és Mario Draghi, anteriorment
vicepresident de Goldman Sachs i actualment president del BCE). No provocaria
major escàndol. Tan sols cal observar les lloances que els mitjans d’aquí han
fet en el cas del nou primer ministre d’Itàlia, destacant que, més enllà del
seu origen dubtosament democràtic, mostrava una gran “eficiència” política. De
fet, un cop els dirigents elegits no obeeixen als seus electors, el pas cap
“solucions” que no passin per la democràcia és petit. En aquest sentit, hi ha una
dada que ha passat desapercebuda sobre els resultats del partit nazi Aurora Dorada a Grècia. Contràriament al
que es pugui pensar llegint les noticies que en parlaven, en el sentit de que
era l’opció d’una part del “populacho” desintegrat per la crisi, el sector que
més l’ha votat han estat els empresaris (un 20% d’ells ho ha fet). Uns
empresaris que de ben segur fa uns anys eren ben “moderats”. Pas a pas,
s’arriba al feixisme. Només cal mirar cap el passat. Abans de que aparegui
ningú ho és, quan ha desaparegut ningú ho era. Però, en tot cas, tot això era
abans de la Cimera on els herois per un dia van aturar aquest terrible perill.
O no? Herois per un dia.
Arribar
a l’escenari extrem és encara plausible. Pot ser de cop o poc a poc, de
retallada en retallada, de prima de risc en prima de risc. El que és segur és
que la inestabilitat política ha vingut per quedar-se. Fa jugar als governs al
so que marquen els mercats financers, erosiona el sistema polític desligitimant-lo
cada vegada que no obeïx a allò que diu que és (una democràcia) per obeir a
aquells que no el voten, mostra a les esquerres majoritàries absolutament
despullades, quan no sols entren en contradicció amb els seus programes
electorals, com els hi passa a les dretes, sinó que a més llencen a les
escombraries tota la seva legitimitat com a garants dels drets socials, com a
reguladors del lliure mercat o com a superadors del mateix. I en aquest escenari,
i en aquest procés, on queden les esquerres en tota la seva amplitud, on queda
el mateix 15M?
III
En
una conferència brillant feta recentment per Josep Fontana, on repassava la
fallida de tot un projecte i la venjança de les elits des dels anys setanta fins
a dia d’avui, un persona entre el públic li preguntà: i l’esquerra, com ha
d’actuar l’esquerra en aquest context? Se’l mira amb un esguard una mica perdut
i respongué amb un interrogant: “L’esquerra, què és l’esquerra? Hi ha una part
important que va quedar totalment integrada en el sistema i una altra que
sembla que el decori, la meva única esperança ve dels actuals moviments
socials”. Es va passar de puntetes sobre aquesta resposta, però era brutal tant
en la seva formulació, com per d’on venia (un dels principals referents
intel·lectuals de l’esquerra d’aquest país, per aquella que en té). Tanmateix
si difícilment en la política actual es trobaran respostes (de moment no se
n’ha vist cap) a com redreçar la situació, el llarg procés de transformació que
estem vivint inclou el món polític (a tot el món polític de l’esquerra).
D’entrada perquè en el mateix s’està produint un terratrèmol que en el curt
termini portarà a canvis importants.
Rubalcaba,
el candidat derrotat a les anteriors eleccions amb el pitjor resultat electoral
des de que es va restablir el sistema democràtic, donava comptes fa unes
setmanes de la paradoxa de que l’erosió del PP en el govern no suposés una
recuperació substantiva del PSOE als sondeigs. Ho feia amb una frase que situa
clarament on està la direcció del principal partit de l’esquerra electoral fins
ara: "Es imposible que en siete meses la gente reconozca que se
equivocó"… al no votar-los. És a dir el problema de seva falta de pujada
electoral era un problema bàsicament psicològic, el d’una població que no pot
reconèixer en tan poc temps l’error de no haver-los votat a ells. Tanmateix
això diu més d’aquesta direcció que no pas dels seus potencials votants. Del
que es tractaria en aquest sentit és de situar-se en un temps d’espera, en ell
el partit governamental s’aniria erosionant poc a poc i el socialista, sense
practicar cap aventura de resultats incerts i apel·lant a la seva imatge de
partit de poder, també poc a poc n’aniria recollint els fruïts. Una setmana
després d’haver dit aquesta frase un nou sondeig anunciava que, certament, el
PP perdia set punts en intenció de vot (passava del 44% al 37%), però el PSOE
ja no tan sols no pujava sinó que queia fins el 23% venint com venia ja d’un
traumàtic 29% a les eleccions. El pitjor resultat obtingut des del restabliment
del sistema democràtic que, pel que es veu, encara té camí per fer. Una cosa
similar s’esdevé en el seu principal referent a Catalunya.
Ho
havia anunciat l’anterior President de la Generalitat just abans de la campanya
electoral: “Les urnes tenen un límit en els mercats”. Una lliçó ben apresa també
pels 200.000 votants que el deixaren de refrendar en agraïment a la sinceritat,
passant d’un 27% de vot a un 18%. De fet, en el cas del PSC la caiguda havia
estat continua des del màxim assolit a les eleccions de 1999 amb més d’un milió
de vots, que encara es va mantenir el 2003. En poc més de set anys ha perdut
600.000 vots i la processó, segons les enquestes, sembla que encara no ha
acabat i ja el situen tan sols a un 11% d’intenció directe de vot. I davant
d’això el debat a l’Estat té el seu centre en mantenir-se com un partit de
“centre”, de “govern”, “responsable”, quan pocs dels vots perduts van anar cap
aquest suposat “centre”, mentre a Catalunya poc o res hi ha diferent, sinó fos
pel debat sobre com ser o no ser un partit “nacional”, travessat pel pacte
fiscal. Aquí el joc no és només si centre o esquerra, sinó com integrar l’eix
nacional, la qual cosa permet mostrar una més amplia gama de corrents i
possibles opcions discursives encara que totes elles tenen una debilitat
fonamental: estan atrapades en un joc de suma zero a partir d’una agenda
establerta per CIU on el centre passa per l’eix nacional en un sentit que fa desaparèixer
el social.
L’únic
element propositiu que pot oferir CIU en termes de projecte de país passa
precisament per aquest eix. El desgast electoral que li suposa ser el govern
que està a l’avantguarda de les retallades de tot l’Estat, només pot ser subsanat
a partir d’una narrativa on el conflicte principal ja no és drets socials versus
privats, sinó Catalunya versus Espanya. És més s’arriba afirmar que solucionada
aquesta relació, via Pacte Fiscal o Estat propi (encara que sobre això últim
s’és prou ambigú), tota la problemàtica de les retallades desapareixeria,
essent així l’únic país del sud d’Europa que ho aconseguiria. Però que tot això
és foc d’encenalls, amb la possibilitat que la mateixa CIU s’hi cremi les mans,
ho demostra el mateix fet que tot aquest debat, i sobretot la seva aplicació en
forma d’un nou pacte fiscal, queda subjecte pel mateix govern de la Generalitat
a la fi de la crisi. La fi de la crisi…. Probablement el full de ruta serà
accentuar cada cop més aquest sobiranisme narratiu cap al final de la
legislatura, amb un probable intent d’acostament a ERC que li permeti
escenificar una ruptura amb el PP, en un joc on la frustració davant la
negativa d’Espanya a acceptar el nou pacte fiscal salvi electoralment una nova
legislatura. Un joc on, a falta de millors idees, s’hi ha sumat el líder del
PSOE a Andalusia, avisant contra el perill català i així agafant també aires de
“resistència”. I precisament aquest és el gran debat i el gran problema del
PSC. Com definir-se en relació al Pacte Fiscal, com accentuar el seu perfil
catalanista, fins a l’extrem que aquest eix (i no el d’esquerra dreta) pot
arribar a propiciar una ruptura interna i la creació d’una nova força política
(encara que aquest conte fa tants anys que dura ja que és difícil discernir que
hi ha de real i que hi ha de joc intern en el mateix).
Certament
hi ha un canvi estructural en les corrents subterrànies dels sentiments
nacionals catalans, com hi és en el creixement de l’independentisme, i això
qualsevol partit o ha de llegir i metabolitzar en un sentit ho altre. Però tan
cert com això, també ho és que segons l’últim estudi d’opinió del CEO el sistema
de finançament tan sols és la primera prioritat política del 7% del catalans i
les relacions Catalunya – Espanya del 6%. Les primeres prioritats són, per
aquest ordre: l’atur i la precarietat, el funcionament de l’economia i el
funcionament del sistema polític. Pràcticament la mateixa agenda que està en
l’estructura bàsica del 15M. Tres temes sobre els quals l’esquerra majoritaria,
més enllà de criticar les retallades, no centra el seu discurs d’alternativa.
El resultat no pot ser més previsible, en els últims sondeigs el PSC té una
intenció directe de vot que va de l’11% al 13%, i és superat ja àmpliament per
la suma dels seus dos “satèl·lits” durant l’experiència del tripartit: ERC i ICV-EUIA. S’inaugura el camí PASOK?
No
ho sabem. Tot podria canviar, la crisi es podria acabar, ells mateixos podrien
fer un gir discursiu i programàtic de primer ordre, podria ser que malgrat el
passat recent que contradiu aquest possible gir la transformació fos creïble
per un nombre de votants. Tot això podria passar, però no és probable en el
curt termini. Tampoc el PSOE o el PSC han entrat en cap govern d’unitat
nacional, ni la troica ha aparegut per fer possible el seu programa més
radical. Encara no ha aparegut, encara no ha passat. És probable que no ens trobem en un moment PASOK, i que la
situació per ells sigui reversible, però si que ens trobem davant per davant
d’un terratrèmol en termes de sistema polític, espanyol i català, amb la
progressiva desaparició del socialisme com a primera opció electoral d’una part
de les classes populars que voten. Un buit que algú haurà d’omplir, i no
necessàriament l’esquerra, un buit que pot provocar una veritable transformació
en els sistema polític.
III
Un
context en el qual el debat Zyriza, o sobre la Zyriza catalana, ha pres forma
en dos sentits: A) El de la unitat de les esquerres. B) El de la seva
recomposició electoral. Faltaria un tercer, que és el que el fa més dèbil més
enllà de pensar en termes d’ocupació de l’aparell institucional, o d’ocupar
algunes pàgines als diaris i animar debats interns, que no és altre que el de
l’alternativa que podria oferir ja no en termes d’esquerres, sinó en termes de gestió
del sistema o, més pròpiament, de sistema. I és una resposta important quan hem
vist com una coalició com IU, que sembla que triplicaria els seus resultats
anteriors si ara hi hagués una nova contesa electoral, ha entrat a gestionar
des del poder les retallades a Andalusia o sustenta un govern del PP a Extremadura.
A
més és un debat extremadament confús sobre els subjectes als que es refereix.
Per alguns sembla una reedició del tripartit, arribant a explicar que el sector
sobiranista del PSC representat pels Ros, Margalls, Castells o Tura podrien
establir ponts amb l’esquerra independentista (sense caure en la compte que
aquest també és precisament el sector més a la dreta del PSC), per altres
podria ser la suma d’ERC més ICV, ara que conjuntament semblen superar al
“partit gran” del tripartit, més algú més, sense tenir massa en compte que ERC
està en aquests moments en un camí d’acostament cap a CIU, només sigui per
erosionar el seus vots, que sembla que li està donant els seus redits a nivell
electoral. El tripartit no tornarà, com tampoc ho farà en forma de bipartit de
moment. Per altres seria una coalició que integraria ICV i EUIA amb altres
organitzacions, com la CUP, de caràcter anticapitalista, moviments socials i el
barri d’internet. Però quines? Quins moviments? Com? Potser la millor pregunta
no seria qui, sinó què, o perquè es vol aquesta recomposició i a partir de la
resposta cercar els qui.
El
cert és que és més que probable que l’espai existeixi, i fins a cert punt si
ens situem en el pitjor escenari possible sigui ineludible, més quan el sistema
polític català segueixi en una bombolla marcada per l’agenda de CIU on sembla
que la principal preocupació dels catalans sigui el sistema fiscal. El cert és
que paradoxalment en una de les pitjors crisi del capitalisme en termes
polítics no hem viscut ni la recomposició d’un reformisme polític fort, com
tampoc d’un anticapitalisme polític articulat. En un context on, a més,
reformisme i anticapitalisme a voltes semblen més postures de principis
(participació en el poder o no, visió sobre el futur del sistema, pes principal
al carrer o a les institucions) que no pas de finalitat quan la visió
revolucionaria, de moment, no sembla obrir-se camí amb força. Com tampoc sembla
que aquesta recomposició política es faci des d’una visió integrada en un
projecte més ampli, no d’una alternativa institucional, sinó de recomposició
del mateix poder, no amb un carrer que l’acompanyi, sinó ella acompanyant al
carrer en un procés de reformulació que ha de ser llarg. Certament això
demandaria d’una extraordinària humilitat entre l’esquerra política, com també
d’una extraordinària generositat entre els seus components, d’una obertura
sense precedents a la societat i sobretot de la voluntat de ser alternativa no
de l’esquerra, sinó del sistema. Hi ha possibilitats aquí és cert, encara només
sigui com alternativa en gestació, com també ho és que les aliances poden donar
un resultat molt major que la suma dels seus components, com també, i sobretot,
ho és que l’obertura de l’espai polític amplia les possibilitats de la protesta
i del conjunt d’alternatives en el seu conjunt (fins i tot la d’aquelles que no
estan en la proposta unitària), és tanmateix un camí extremadament complex.
Tanmateix a voltes és sorprenent que, en tots els espais, no es plantegi amb
més força, encara que tan sols sigui com a hipòtesi a tenir en compte. En un
moment de completa excepció, si aquest no és el moment encara, ens podem trobar
sense sortida en aquest camp.
Potser
Fontana té raó i haurem de posar totes les nostres apostes al carrer, a la
societat, que sens dubte ha de ser el centre de la gran transformació. En un moment,
on a més, els espais tradicionals de composició i de reproducció de l’esquerra
política, les institucions, els sindicats, una part del teixit social i, més
recentment, les ONG’s, estan en una profunda crisi també. Element que no es pot
obviar per entendre els canvis que vindran. El món del cooperativisme i el de
les xarxes socials de suport mutu sembla ser el nou espai a créixer i en aquest
sentit és probable que la nova esquerra a venir estarà menys “integrada” i
s’assemblarà més a l’anterior a la Segona Guerra Mundial, o la nostra Guerra
Civil, on l’espai polític institucional serà una peça més en el taulell de joc,
on la voluntat de poder anirà acompanyada d’alternatives més clares, més integrals
a partir d’una esquerra entesa globalment com a productora de societat i no tan
sols de resultats. En el procés fins i tot no és del tot descartable que la
transformació sigui tan radical que alguns dels somnis més bojos d’alguns dels
activistes del 15M es facin realitat: “no som d’esquerres ni de dretes, som els
d’abaix que anem pels de d’alt”. No em sembla plausible, però és cert que
l’esquerra política institucional en algun moment va semblar oblidar que el seu
projecte era des i pels de baix i sobretot va semblar oblidar que era dels que
anaven a pels de d’alt. Als anys setanta la por, la por a perdre el poder, la
por a que fora del pacte social les elits podien perdre la partida, va canviar
de bàndol i la nostra derrota encara viu d’aquest canvi. Estem probablement a
l’inici del procés, no al final. I es podran donar situacions de buit, com de
mobilització sostinguda i d’explosions episòdiques que marcaran un abans i un
després. En aquest sentit quan el 15M es va convertir en una celebració d’ell
mateix va morir, per convertir-se en una narrativa reclamada per tots. Però hi
haurà un abans i un després de sentir cridar per centenars de milers de
persones “Ningú no ens representa”, un crit que no pot ser obviat per qualsevol
alternativa que es vulgui com a tal, o de l’intent de recomposar un programa
reformista o rupturista que tractava, de nou, el sistema com un problema
polític, social, econòmic i cultural global. Vindran altres moviments, dels
quals el 15M serà referent o no, cicles de protesta probablement cada cop més
durs en les formes i moments marcats per la frustració i el buit, intents de
recomposició política i transformacions radicals. Només al final del camí, com
va passar durant la primera gran crisi del capitalisme de 1873 a 1894 o en la
segona que va durar de 1929 a 1945, moments en els quals totes les formes
d’acció, ideologies i organitzacions es van transformar, sabrem que haurà estat
vàlid i que no. Però hi ha una voluntat de la que no podem abdicar. Quan el febrer de 1917 es produí una revolució a
Petrograd es va donar una situació paradoxal: el poder estava en mans de la gent,
però en el seu imaginari, com també en el de les organitzacions polítiques més
extremes, aquell poder en acte no es podia tornar en una transformació radical
de tota la realitat. No era possible, no hi havia alternativa. Es va formar un
govern provisional que representava de fet a minories i no a les majories. La
insatisfacció poc després era palpable, però en el segon congrés de tots els
soviets de Rússia, enmig de les protestes pel caràcter dels esdeveniments, un
dels representants preguntà a una sala plena de delegats si hi havia algú allà que
estava en disposició de dir que podria prendre el poder en aquella situació per
fer quelcom diferent i que cas contrari callessin. Una veu davant de
l’estupefacció de tots es va aixecar afirmant que hi havia algú disposat. El
que va dir aquestes paraules va guanyar i els que el van acompanyar van
transformar, per mal o per bé, tota la història del segle XX, canviant la por
de bàndol. Una pulsió fonamental, la de que es pot fer, la de que es pot fer
millor i la de que tot és possible, fins i tot l’impossible, que no es pot
perdre, si volem guanyar.
